Finalment, el problema de la construcció del túnel de Bracons ha transcendit l'àmbit local en què se l'havia volgut mantenir, ja fos pel clientelisme local o per una espiral de silenci ben orquestrada. També cal celebrar que les autoritats hagin pres una posició ferma, com ja es va reflectir en els acords per formar el govern tripartit. Tanmateix, tot continua exactament igual.
En aquests moments, no parar les obres del túnel de Bracons significa que el govern no assumeix per què, per a qui i per quants hem de pagar entre tots aquesta infraestructura. Quan em refereixo a pagar, no em refereixo només al cost econòmic de l'obra, sinó, òbviament, a la destrucció d'un patrimoni ambiental cultural i social de primera magnitud, de tots els catalans. La construcció de l'eix viari Vic-Olot per Bracons il·lustra perfectament com es pot defensar i promoure una determinada idea de progrés sense cap base argumentativa i sense cap estudi rigorós que la pugui avalar objectivament. És per aquesta raó que els promotors mai no han previst cap alternativa seriosa a aquesta obra pública d'impacte colossal. És més, el cas de l'eix de Bracons ens adverteix sobre el fet que l'ús de la idea de progrés és, com l'ús de la idea d'interès general, un instrument polític que requeriria una major participació dels ciutadans en la seva definició, perquè no respongui només a uns interessos concrets.
A ningú se li escapa que malmetre per sempre el patrimoni ambiental i cultural del nostre país té un cost social elevadíssim: una visita al lloc dels fets és absolutament aclaridora. Però en comptes de manifestar-ho, els estudis d'impacte socieconòmic encarregats pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques de l'anterior govern, el que destacaven, com a elements decisius, són uns avantatges «ecològics», com el menor desgast dels pneumàtics, o «socials», com guanyar dotze minuts en el trajecte Vic-Olot, respecte a les alternatives existents.
Insisteixo, l'eix de Bra
cons il·lustra perfectament com es pot imposar una opció que respon a una idea de progrés determinada, en absolut consensuada, i que, per tant, respon a uns interessos concrets com poden ser els del sector del transport de mercaderies, les grans superfícies, les constructores. Si el nou govern no assumeix l'aturada immediata de les obres, es fa hereu d'una idea de progrés emparada en una xarxa clientelar, potser diferent, però al capdavall igualment particularista. En aquest sentit, demanaria al conseller Nadal si es considera conseller de tots els catalans quan declara que no vol aturar les obres.
La decisió del conseller Nadal, com ja he comentat abans, no solament contradiria l'esperit del nou govern, sinó que traslladaria la factura política de Bracons als socis de govern: tot un brindis a la transversalitat del nou govern.
La decisió de no aturar el túnel de Bracons no solament posaria de manifest la manca de creativitat i imaginació del nou govern per superar visions anacròniques i personalistes del progrés, sinó també la perpetuació d'un sistema poc transparent de prendre decisions. Si aquesta és la decisió del govern, jo els diria que para este viaje no eran necesarias tantas alforjas. Si aturar les obres del túnel de Bracons podia ser representatiu de l'estil del nou govern, les declaracions del conseller de Política Territorial també ho són, però en sentit contrari.