Un espectre recorre Catalunya. L'espectre de les plataformes territorials. Totes les forces de la vella Catalunya s'han unit en una Santa Aliança per fer front a aquest fenomen. Però si en un lloc se'l bat i sembla desaparèixer, reneix amb força en d'altres: de la Terra Alta a l'Empordà, dels barris metropolitans al Pirineu, del Baix Gaià a l'Urgell. D'això, com diria el clàssic, se'n deriven dos ensenyaments: primer, els moviments territorials estan esdevenint un subjecte de primer ordre en el política catalana; segons, és hora de comprendre les causes que els originen i explorar escenaris per al seu futur.
Anem primerament al subjecte. Els moviments territorials a la Catalunya d'avui tenen l'origen, en la majoria de casos, en la reacció de part de la població local a un projecte, normalment d'origen extern, que pot afectar la qualitat ambiental, els recursos, el paisatge, la salut pública o l'equilibri social d'una àrea concreta. Però allò que en constitueix el tret més característic és que els moviments no s'expressen tant a través de les formes tradicionals de representació (partits, institucions locals, associacions preexistents) com d'organitzacions específiques, creades amb la finalitat mateixa de defensar-se davant l'eventual agressió. Aquestes organitzacions ad hoc, que en molts casos han pres el nom de plataformes, s'articulen de forma flexible, poc reglamentada, oberta i molt variada. Però, de nou, allò que els és comú és la voluntat de mantenir el caràcter autònom, ainstitucional i apartidista. Tenen encara una altra característica: la capacitat de condicionar de manera força efectiva l'evolució dels esdeveniments: no sempre aconsegueixen tots els objectius, però gairebé en tots els casos modifiquen de manera assenyalada l'actuació de l'administració i de la resta d'actors que intervenen en el conflicte.
Quines són les causes de la seva proliferació i de les seves característiques? Per què territori és cada vegada més, a
Catalunya, sinònim de conflicte? Al nostre entendre, això es deu primerament a l'augment de la importància que, en la societat contemporània, pren el lloc: en un món creixentment integrat, dominat per fluixos i poders sovint incomprensibles, el lloc esdevé refugi i identitat, i el veiem com un element essencial per a la nostra qualitat de vida, individual i col·lectiva. Així, davant d'actuacions exteriors que poden posar-lo en perill, la reacció és immediata.
Ara bé, les possibilitats i la gravetat del conflicte tendeixen a incrementar-se quan, com passa en el cas català, l'actuació exterior respon a polítiques territorials sovint mal dissenyades i gairebé sempre mal explicades. Llavors, quan per part dels moviments locals s'aixeca la pregunta recurrent de «per què aquí?» (o l'encara més fatídica: «per què sempre aquí?»), l'administració té moltes dificultats de respondre de manera convincent. No disposa dels plans i projectes de conjunt que li permetrien justificar el repartiment equitatiu de beneficis i càrregues sobre el territori i obeeix, gairebé sempre, a motivacions incrementalistes, sectorials i parcials (quan no a la defensa pura i simple d'interessos particulars). Davant de la manca de resposta institucional, la reacció és immediata: «doncs aquí, no!». I si aquest «aquí, no!» (que, atenció, no vol dir pas necessàriament «allà, sí!») tendeix a expressar-se més a través de formes d'organització específica que mitjançant els partits polítics constituïts i institucions representatives, això es deu, sobretot, a la crisi de confiança que pateixen a tot Europa occidental aquests mitjans tradicionals de representació i articulació política. Vet aquí, doncs, les característiques i les motivacions de l'espectre. Els qui el consideren una xacra s'equivoquen, al nostre entendre, de manera absoluta: la societat que progressa no és pas la que fa cancel·lar els seus conflictes, sinó aquella que és capaç de permetre'n l'expressió i donar-los sortida en benefici de la col·lectivitat. Podem dir, doncs, lloat sia el conflicte? Ho podem dir sempre que els conflictes siguin creatius, és a dir que permetin avançar en la resolució del conjunt de la problemàtica plantejada.
I per això calen dos canvis. En primer lloc, cal que l'administració no nomé
s estigui disposada a emprendre noves polítiques, sinó a aplicar una nova manera de governar basada en el diàleg i la confiança en els ciutadans. I, en segon lloc, cal que els moviments creixin i evolucionin: si en origen han estat sobretot reactius, locals, defensius i específics, hauran d'anar esdevenint proactius, multiescalars, propositius i comprensius. I sobretot hauran d'abandonar tota vel·leïtat d'apoliticisme, perquè allò que plantegen són, de fet, els més polítics de tots els temes: la representativitat, la sostenibilitat i l'equitat.