Onze anys després de la cimera sobre el desenvolupament sostenible de Rio de Janeiro, els temes ambientals formen part de la cartera de tots els grups polítics. La sostenibilitat va de boca en boca i les millores ambientals s'integren a les propostes polítiques, però no sempre es traslladen a la pràctica.
Una anàlisi de l'estat del medi ambient actual a Catalunya és descoratjador, o almenys això és el que opina l'Assembla d'Entitats Ecologistes de Catalunya, que considera que, lluny d'avançar cap a la sostenibilitat, estem incomplint acords internacionals com ara el de Kyoto, prescindint de directrius europees i vulnerant, fins i tot, la pròpia normativa catalana.
Iniciarem aquest repàs per sectors. Per l'aigua, que ha generat, des de sempre, conflictes importants que van des dels transvasaments fins a la contaminació, passant per l'esgotament de freàtics i la salinització.
El consum d'aigua a Catalunya ha experimentat un augment del 14% entre els anys 1992 i 1999, en gran part a causa de l'agricultura, mentre que a l'àrea metropolitana de Barcelona el consum d'aigua ha disminuït.
Els problemes greus, però, vénen especialment de la demanda d'aigua del País Valencià, Múrcia i Andalusia oriental, prevista en el Plan Hidrológico Nacional, que recull el transvasament d'importants cabals d'aigua del riu Ebre per abastir aquestes zones. La reducció del cabal d'un riu ja prou afectat pels embassaments alterarà indefectiblement els ecosistemes del Delta, fet que ha aixecat un forta oposició a tota la zona amb conseqüències electorals importants.
És evident que el pla de sanejament ha millorat notablement la qualitat de les aigües dels rius, tot i que encara hi queda feina a fer. El tractament d'aigües residuals afectava més del 70% de la població a principi del 2000, un pas important tenint en compte que a començament de la dècada dels 90 aquesta xifra era poc més del 50%. La contaminació dels aqüífers per nitrats, a causa en bona part a la massificació porcina d'algunes comarques, és un problema important que segons els informes oficials afectava de manera greu 202 municipis a mitjan del 2002.

Adéu-siau, Kyoto
L'augment del consum d'energia entre el 1992 i el 2000 ha estat molt més significatiu, del 27,6%, destacant l'augment del consum de petroli (21%) i gas natural (125%).
Malgrat les directives europees d'augmentar el consum d'energies renovables, aquestes representaven, l any 2000, el 2,7% del consum energètic, per sota del 4,7% del 1992. La Generalitat proposa, en el millor dels escenaris, augmentar fins al 5,4% en el 2010, menys de la meitat del que fixava el protocol de Kyoto.
La part més important de les energies renovables és la hidràulica, que es pot considerar que ja ha arribat gairebé al límit de la seva capacitat, ja que difícilment es poden plantejar més embassaments.
L'energia eòlica ha assolit nivells de rendibilitat a preus de mercat i ha copsat l'interès de les grans companyies. La seva potencialitat és important, però xoca amb la preservació d'alguns espais naturals pel fort impacte visual que provoquen els molins. L'energia solar és, a hores d'ara, insignificant, ja que tan sols representa el 0,2% del total de les renovables. A Catalunya, el percentatge d'electricitat provinent d'energies renovables és del 12,1%. Entre el 1992 i el 2000, el preu de l'electricitat ha disminuït un 45%, fet que desincentiva el seu estalvi.

Que ningú es quedi quiet
El 50% de l'energia la consumeix el transport, que utilitza exclusivament combustibles fòssils amb un fort impacte de contaminació i emissions de gasos que provoquen l'efecte hivernacle.
A mitjan agost, Joan Saura, president d'ICV, denunciava que Catalunya és una de les zones europees amb un creixement més elevat d'emissió de gasos d'efecte hivernacle. Des del 1990 aquest creixement ha estat del 37%, fet que duplica els increments fixats en el protocol de Kyoto per al període 1990-2010.
El primer estudi d'àmbit català (Peñuelas 2002) assenyala que a la zona de Cardedeu, en els últims cinquanta anys, la temperatura mitjana ha augmentat 1,4 C. Altres estudis demostren que les fulles dels arbres broten setze dies abans del que ho feien el 1952 i cauen tretze dies desprès. Multitud d'indicador
s assenyalen aquest escalfament general que alguns experts atribueixen, per la rapidesa amb què es produeix, a l'efecte hivernacle. Tot i això, sembla que el tema preocupa poc, en general, i menys els polítics, acostumats a treballar a curt termini.
El transport no tan sols genera emissions de gasos, sinó altres problemes ambientals importants, com ara la demanda de més infraestructures, a banda dels socials. L'increment constant de la mobilitat s'ha convertit en el fenomen de més impacte ambiental a escala mundial.
A Catalunya, el nombre de cotxes matriculats entre el 1992 i el 2000 ha augmentat el 31% fins arribar a 674 cotxes per 1.000 habitants. A començament del 2002 hi havia 640.000 turismes més que deu anys enrere. Això, que omple d'alegria els fabricants i que els locutors dels telenotícies reciten amb un somriure d'orella a orella, preocupa seriosament els experts en medi ambient. Pel que fa al transport de mercaderies, s'ha apostat pels de carretera, que ha augmentat un 49% en aquest període, en detriment d'altres de més sostenibles com ara el ferrocarril, un desequilibri que no alleugerirà el futur TGV, sinó que l'agreujarà pel desviament d'inversions cap a aquest projecte.
La construcció del TGV comporta els seus propis conflictes ambientals, com és evident en una obra d'aquesta envergadura. En l'únic capítol en què el tren ha experimentat un creixement important és en el transport de passatgers de rodalies.
Mobilitat té molt a veure amb turisme, un altre factor important de degradació ambiental. El nombre de turistes que han visitat Catalunya s'ha duplicat en la darrera dècada, un sector que representa gairebé el 10% del PIB català.

Un altre golf, sisplau
A part dels efectes urbanístics que això comporta, especialment visibles a la costa, que absorbeix el 93% del total, es reclama infraestructures sovint conflictives com ara els camps de golf, que han passat de 17 a 52 en els darrers vuit anys i els ports esportius, que d'11 han passat a 20. Els primers, a part dels problemes de consum d'aigua, acostumen a amagar importants operacions immobiliàries.
Fora de la costa, el turisme també té els seus efectes, com ara les urbanitzacions massives de baixa intensitat (Vall Fosca) i la demanda d'ampliació de les estac
ions d'esquí.
Un altre element cabdal per valorar la situació ambiental catalana és la gestió de residus. Aquí tampoc hi ha gaires motius per a l'optimisme, ja que mentre tothom parla de la necessitat de reduir i reciclar, la quantitat de residus municipals i industrials ha augmentat un 72% en l'última dècada, amb tot el que comporta d'abocadors, incineradores, etc.
S'ha aconseguit eradicar l'abocament incontrolat de residus i el reciclatge ha augmentat considerablement fins al 187% el 2001. Tot i això, els objectius de la llei reguladora de residus del 93 no s'han acomplert ni de bon tros, i en lloc de disminuir els residus destinats a abocadors i incineradores, han augmentat en els últims vuit anys un 27% i un 30%.
Aquí, com a la resta de la UE, no s'ha aconseguit que productors i distribuïdors assumeixin les seves responsabilitats en la reducció de residus.
Acabarem aquest repàs amb la situació en què es troben els espais naturals. El 1992, l'aprovació del PEIN va suposar un punt d'inflexió en aquesta matèria protegint un 20% del territori. Tot i això, la majoria dels plans especials que li havien de donar efectivitat real no s'han desenvolupat, i per tant la seva efectivitat és minsa. El pla s'havia de revisar després dels primers quatre anys i encara està per fer. De les inversions previstes, tan sols s'hi ha destinat el 10%, i el 80% dels espais han resultat afectats per projectes amb un important impacte ambiental.
En la dècada dels 80, la figura màxima de protecció d'un espai valuós era la declaració de parc natural, una figura que es va estendre arreu del país. Vint anys després, la figura del parc natural està qüestionada per l'efecte de reclam que exerceix en la població. D'opinions favorables o desfavorables, n'hi ha per a tots els gustos, però és evident que el parc natural ha perdut part de l'aura que tenia entre els conservacionistes.
El 20 de novembre del 2001, la Generalitat va aprovar els espais de Xarxa Natura 2000 amb una important reducció dels proposats inicialment per permetre la implantació d'infraestructures, especialment pistes d'esquí, a les zones d'alta muntanya. Aquesta actuació va ser denunciada pels grups ecologistes a Brussel·les perquè la consideren un frau ambiental.

Olor de cremat
El foc és l'altre gran enemic dels espais naturals. Des del 1992 s'han cremat a Catalunya, segons xifres oficials, més de 125.000 hectàrees, algunes d'un important valor natural, com ara les que aquest any van afectar Sant Llorenç Savall. A banda de l'increment de mitjans d'extinció, no hi ha hagut cap política decidida en aquest sentit. El foc és habitual en els boscos mediterranis, però les dimensions que està prenent en els darrers anys tenen a veure amb l'abandó del món rural i la instal·lació d'infraestructures, com ara les línies elèctriques. Un informe recent de l'Associació de Professionals Forestals assegura que Catalunya és la comunitat autònoma que menys inversió destina a política forestal, 712 pessetes per hectàrees i any, entre el 1994 i el 2000, quan el pla general de política forestal en preveia 5.000.
La major part de dades han sortit de l'informe de l'AEEC El medi ambient a Catalunya, deu anys després de la cimera de Rio.