L'anunci de l'obertura del primer tram de l'autovia garrotxina i alt-empordanesa de l'N-260 i, per tant, de la tan reivindicada variant de Castellfollit de la Roca, és una notícia d'aquelles que a un diari gironí li agrada donar. La variant ha estat sempre un argument de la nostra informació durant els últims 20 anys. No sempre però malauradament més vegades de les que hauríem volgut, per notícies negatives: pels accidents i per les cues de trànsit que s'han produït a la travessera. Però per sobre de tot, el tram Olot-Montagut d'autovia és una obra cabdal per a les comarques beneficiades i per al conjunt de les comarques gironines. I per això no té res d'estrany que els alcaldes dels municipis per on passa hagin manifestat la seva satisfacció per l'obertura de l'obra. És, amb diferència, la inversió més important a la xarxa viària gironina i, des del punt de vista tècnic, és una obra singular. Els quatre túnels equipats amb l'última tecnologia de seguretat i el mig quilòmetre de viaducte a cinquanta metres sobre el riu Fluvià en són un bon exemple. El projecte, però, va més enllà, perquè ara el procés de reconversió en autovia de la resta de l'N-260 fins a Figueres, i de retruc de la C-66 entre Besalú i Girona, és imparable. Per tant, Olot, Figueres i Girona estaran d'aquí a relativament pocs anys a 15 minuts en cotxe i això és especialment important tenint en compte que tant a la capital de l'Alt Empordà com a la del Gironès hi haurà estació del TAV i ja hi ha l'autopista i l'N-II. En un capítol a part, caldria analitzar per què s'ha dilatat tant en el temps la realització de l'obra. Segurament, s'haurien de repartir culpes a tots els sectors i administracions implicats. Fer-ho ara, no obstant, seria mesquí. Dimecres vinent, si no hi ha entrebancs d'ultimíssima hora, els cotxes ja circularan per la nova autovia i això és el que importa. La resta, ja serà història. Com també hauria de ser història que tornessin a passar vint anys per executar altres obres tan necessàries com aquesta.