Renunciar a la reelecció o fins i tot
dimitir, és en alguns aspectes com morir. La nostàlgia,
que sempre rememora els calbs amb llargues cabelleres, l'òbvia
constatació que els que han pres aquesta determinació
deixen de ser rivals i la càrrega humana, emotiva i, segons
com, generosa que conté l'acció de renunciar, fa que
els polítics que en són protagonistes siguin objecte
d'elogis unànimes. Renunciar a la reelecció, igual
que morir, desencadena una plaent marea de lloances post mortem
amb l'indiscutible avantatge de viure per veure-ho.
Jordi Pujol ha estat, en aquests darrers temps, elogiat profusament
pels seus adversaris, fins i tot pels adversaris que aspiren a la
seva successió. Són naturalment elogis enverinats
que de manera tàcita o explícita s'utilitzen per menysprear
Artur Mas, sabent que no resisteix ni de lluny la comparació,
i per fer l'ullet a l'ampli sector de l'electorat que li ha estat,
durant tots aquests llarguíssims anys, extraordinàriament
fidel. A Pujol no li calen lloances per incrementar l'autoestima
i engreixar el seu jo, però com ja han advertit molts observadors,
la independència adquirida amb el seu nou estat i aquesta
ascensió que el situa per damunt del bé i el mal i
que tant el complau, l'han desinhibit encara més i ara se'ns
presenta sovint convertit en una espècie de déu irritable
o com a mínim en un home més proper a la vehemència
i més propens a les reprimendes.
No sé si se n'han adonat però darrerament cada vegada
que visita les terres gironines ens renya. Ens retreu els escrúpols
proteccionistes que creixen i es multipliquen arreu, les obstinades
resistències que acompanyen els nombrosos projectes que compten
amb la seva benedicció. Si voleu mantenir la prosperitat
no podeu fer escarafalls als purins, comentava amb una certa irritació,
fa uns dies, durant una visita a l'Empordà i en defensa de
la macrogranja de Rabós. Si us interessen més plantes
dessalinitzadores caldran més línies d'alta tensió,
deia des de Blanes però mirant de reüll i amb ressentiment
les Gavarres. Si el país ha de créixer necessitem
infraestructures com el túnel de Bracons, afirmava en resposta
a la tenaç i eficient oposició de Salvem les Valls.
I camps de golf i aeròdroms i parcs temàtics i múltiples
carreteres.
Ell que és un home astut i murri, sempre atent a les enquestes
i que mai ha deixat de transitar pel país, justament ara
que podria adreçar-se als seus sis milions amb l'entonació
i la distància del que ja és protagonista d'un ampli
capítol dels llibres d'història, s'eriça, ens
esbronca i es compromet sense pudor amb tota mena de projectes antipàtics.
O el nombre d'electors preocupats per afers mediambientals és
menor del que dóna a entendre la contínua eclosió
de moviments redemptors o, tal com afirmen alguns opositors cruels,
l'organització política que encapçala el llegendari
honorable, és esclava de múltiples compromisos i complicitats
econòmiques i polítiques. Calia tanta severitat contra
els opositors a la línia d'alta tensió de les Gavarres?
Era necessari complaure Fecsa-Endesa en tot? No hagués tingut
un cost electoral inferior un arbitratge salomònic? Calia
fer aquest paperàs amb la platja de Castell per finalment
adquirir-la per un preu absolutament desproporcionat, com si estigués
situada a la cinquena avinguda novaiorquesa? Realment és
necessari consentir la construcció de macrogranges quan hi
ha tants municipis catalans que tenen les aigües contaminades
per purins, especialment a l'Empordà? Cal impulsar malgrat
tot l'eix Vic-Olot, atrevir-se amb el túnel de Bracons i
assumir el desgast que comporta? Seran, per tant, certs els compromisos
amb el grup empresarial que reclama la infrastructura?
En fi, són preguntes retòriques i malintencionades
que no esperen resposta i molt menys (valga'm Deu!) del president
de la Generalitat. Aquest polític singular, que ens renya
perquè ens resistim a projectes públics o privats
que ell associa maliciosament amb el progrés i la prosperitat,
com si el futur tingués un únic camí. Amb totes
les reverències convenients no em puc estar de replicar que
la gran qüestió és: el progrés i la prosperitat
de qui? I a quin preu?
|
